En el seu recorregut, es troba amb avantpassades que li revelen secrets oblidats, amb animals que parlen, i amb una intel·ligència artificial capaç de mostrar futurs possibles. Però el que més la desconcerta és el propi cos: en situacions d'extrema tensió, de l'esquena li brollen ales de papallona. No són un do màgic ni un poder salvador, sinó el signe visible d'una identitat que no hi cap en una sola forma ni en una sola narració. Perquè Nara no és la història d'una jove que vol trobar-se a si mateixa, sinó la d'algú que aprèn a viure sense poder definir-se completament. El jo canvia, es trenca, es reformula. De vegades és nena, de vegades dona. De vegades víctima, de vegades força desconeguda. Amb la Nara, el temps i la memòria es pleguen, i la veritat, com ella mateixa, es dibuixa amb fragments.

Una novel·la sobre allò que implica madurar quan la identitat no es construeix amb certeses, sinó amb dubtes, amb pèrdues i amb tot allò que no pot esperar.