1. La Nara
La Nara té setze anys i està asseguda a classe de filosofia, en el seu lloc de sempre, a uns cinc metres d’on es troba el professor. Intenta escoltar el que aquest està explicant, un aspecte concret del pensament d’Aristòtil, la diferència entre l’ésser en potència i l’ésser en acte. Creu que ho ha entès, però no n’està del tot segura. Li agradaria poder aixecar la mà i fer algunes preguntes per tal d’assegurar-ne la comprensió, però no ho fa, com és habitual en ella. Sent vergonya. Què pensaran els seus companys? Segur que s’embarbussa i esclafen tots a riure a costa d’ella. Per altra banda, no pot sentir bé la veu d’en Guerau, el seu professor, perquè els companys del darrere no paren de fer conyetes i comentaris estúpids que la distreuen. Sent que es fa molt pesat, perquè les brometes continuen a l’hora següent, i l’endemà, i a la setmana vinent.
Al seu costat hi seu l’Aura. Són amigues des que es van conèixer al jardí d’infància. Tenen una relació molt bona, millor que si fossin germanes, perquè com que no hi ha cap vincle biològic real eviten els problemes típics que es produeixen entre els membres d’una família. (La Nara té la seguretat que, si l’Aura fos la seva germana real, no podrien ser amigues). Entre les dues hi ha una gran complicitat, i per tant molts missatges arriben sense que calguin les paraules. Una mirada, un toc amb la mà, una inspiració profunda… qualsevol gest és interpretable, si en coneixes el codi. Per a la Nara i l’Aura no hi ha res que no es pugui codificar, que no es pugui transmetre en secret. El cercle, molt reduït, el completa en Jofre, un noi que van conèixer el primer any d’institut, i la Berta, la germana bessona d’en Jofre.
Sona el timbre avisant que la classe s’ha acabat. La Nara surt de l’aula abans que ningú en direcció al lavabo. Un cop allí, es mira la cara ovalada i simètrica al mirall. Els seus ulls grans i verds projecten una imatge dolça i compassiva, tot i que ella no n’és conscient. Ara, la seva atenció se centra en un petit gra al costat esquerre del nas, que contrasta amb la blancor pàl·lida de la seva pell. És d’un color degradat entre vermellós i rosat. Potser d’aquí a uns dies serà de color groc, si s’hi fa pus. Però això no arribarà a passar, perquè ella se’l rebentarà amb una agulla i una mica d’esperit de vi. A la Nara li agradaria que tots els problemes es poguessin solucionar de la mateixa manera, amb una agulla i una mica d’esperit de vi.
Entra al reservat i s’hi tanca fent córrer el passador. Constata que li ha vingut la regla. Alhora, s’observa el cos, prim i llarguerut. Es mira els pits, i nota que li han crescut una mica. Sent una mica d’inflamació a la part interna de cada mugró. No comprèn massa bé el perquè d’aquests canvis fisiològics, però els accepta. Encaixen amb la ideologia de l’ecologisme que tant li agrada.
Malgrat la seva edat, el seu aspecte és quasi infantil. Es mira les mans i pensa en què faran, aquestes mans fines i expressives, al llarg de la seva vida. Aleshores es mira els peus. Són petits, però àgils. Nota que amb ells podria anar fins a l’altre extrem del món. Mai no li han fallat, sobretot quan ha hagut de córrer per escapar de les tribus urbanes que de tant en tant l’assetgen (sobretot grups neonazis), a ella i als seus pocs amics. S’adona també que, quan mori, els seus peus i les seves mans també moriran, arrossegats per la disfunció orgànica que hagi provocat la seva desaparició. En principi li sembla injust. Per què han de desaparèixer, si el més probable serà que continuaran en bon estat? Però després recorda les seves conviccions ecologistes, i s’esforça per entendre que allò que la natura disposa no s'ha de contradir.
Amb rapidesa es canvia i surt del lavabo. A fora, l’Aura i en Jofre l’estan esperant.
—Cap problema, Nara?
—No, cap problema, Aura. Vinga, sortim d’aquí.
Tots tres marxen de l’institut en direcció al seu lloc habitual de trobada, el bar El Casal, situat a uns nou-cents metres de l'Institut. Un cop allí, demanen tres cerveses sense alcohol i romanen en silenci durant uns instants. L’Aura, sense pensar-ho, trenca el mutisme i comença allò que més li agrada: fer preguntes a tothom que es trobi en un radi de dos metres respecte d’un punt geomètric central que ella ocupa.
—Jofre, on és la Berta? Per què no ha vingut avui a l’Insti?
—Tenia mal de cap, o això és el que ha dit als pares al matí. I que li havia vingut la regla.
—A mi també m’ha vingut, i no per això he faltat a classe! —Diu la Nara.
—Bé, ja saps com és la Berta —respon en Jofre. —De tot en fa un problema.
—Doncs jo penso que és la cosa més natural del món —afegeix la Nara. —I per tant, no és motiu per alterar la rutina diària. No sé què faria si es trobés amb el que em va passar a mi.
L’Aura i en Jofre es miren estranyats, sense saber de què està parlant la Nara. Al final, l’Aura pregunta: —I què et va passar, que jo no sàpiga? Pensava que entre nosaltres no hi havia secrets.
—És que va ser tan fort, que encara no m’ho acabo de creure ni jo mateixa. Si us ho dic, pensareu que estic boja.
—Tia, m’estàs intrigant de debò —afegeix en Jofre. No ens facis esperar i explica-ho d’una vegada!
Tots dos claven els ulls damunt la Nara, la qual roman uns instants en silenci, expressant amb un gest eloqüent els seus dubtes. Són uns trets característics que no pot evitar: moviment dels ulls, de les celles, contacte de les mans amb els cabells i la cara, els llavis closos o premuts cap a dins …
—Bé, us ho dic. A vegades, i sense que jo ho provoqui, em creixen ales de papallona a l’esquena.
L’Aura i en Jofre esclaten a riure. Cap dels dos poden creure el que acaben d’escoltar. Pensen que la Nara els vol prendre el pèl, tot i que aquest mai ha estat el seu estil.
—A veure, ho he sentit bé? —Pregunta en Jofre. —Ales de papallona?
—Sí Jofre, ho has sentit bé. Ales de papallona. No són ales de colom, ni d’àliga ni d’oreneta. Són ales de papallona. Suposo que algun cop n’hauràs vist. —Respon la Nara.
—Però Nara, això que dius no té cap lògica! —Afirma l’Aura, qui comença a témer per la salut mental de la seva amiga. —No et poden sortir ales, ni de papallona ni de cap altra espècie. És impossible des d’un punt de vista biològic. No paraves atenció a classe quan la Sra. Roure ens explicava genètica?
—Ja sé què és la genètica Aura, i sí que parava atenció a classe! —Respon la Nara, adoptant un to defensiu. —I també sé que per a la ciència això és impossible. Però els fets són els fets, ens agradin o no. I és la ciència la que s’ha d’adaptar a aquests fets, i no a l’inrevés.
—Però llavors disposaràs d’alguna prova per defensar el que dius. Per exemple, una fotografia, encara que aquestes també poden ser modificades. —Afirma en Jofre.
—Doncs sí, tinc una fotografia. Mireu-la! —Ordena la Nara.
La Nara els passa una imatge que té guardada en el mòbil, on es veuen de forma clara i fefaent les ales de papallona sorgint dels seus omòplats.
—Tia, veig que ens deies la veritat. Però espera, també podria ser una foto manipulada, com diu en Jofre —Afirma l’Aura.
—No, no és cap foto manipulada. Mira la precisió i els detalls. Caldria molta expertesa per a fer això de manera artificial, cosa que la Nara no té. —Apunta en Jofre.
—Bé, tot i la foto, fins que no ho vegi no m’ho acabaré de creure. Potser només ho vas somiar! —Afirma l’Aura, posant èmfasi en la paraula “somiar”. Però la Nara no està disposada a donar-se per vençuda.
—Mireu, sou els meus millors amics. De fet, sou els únics amics que tinc, sumant-hi la Berta. Si no em podeu creure, ho entendré. A mi mateixa també em costa, no us penseu. Però jo sé el que vaig veure, i el que vaig viure, i no m’ha passat només una vegada. Quan em surten les ales entro en un estat de felicitat i joia que no es pot explicar. Veig la realitat des d’una nova perspectiva, en la qual tot encaixa i res sobra. Entenc coses que abans m’era impossible de comprendre. És com si se m’obrís una finestra que em deixa mirar el passat, i una altra que em permet observar el futur, i entre les dues hi ha una continuïtat que ho endreça tot.
—I, has pogut esbrinar si hi ha alguna pauta en les aparicions? Algun factor desencadenant? —Pregunta en Jofre.
—Ara que ho dius, acostuma a passar quan he de fer front a algun problema, o davant de situacions estressants, com quan et trobes en un carreró sense sortida. Ho pilleu, no?
—Sí, clar. Ja ho has dit als teus pares? —Demana l’Aura.
—Encara no. Ja sabeu que els pares sempre ho volen controlar tot. A vegades no em deixen ni respirar.
—Ja ho pots dir! —Afegeix en Jofre. Però penso que ho hauries de fer. És molt possible que si tu tens aquest “do”, algú dels teus avantpassats també l'hagi tingut. Això t’ajudaria a entendre millor el que t'està passant.
—Crec que tens raó, Jofre. Però he de trobar el millor moment per fer-ho. Aquestes darreres setmanes van molt atrafegats i no tenen ni un segon per a escoltar-me.
—Jo no sé si ho faria —diu l’Aura. Potser t’engeguen amb alguna de les típiques respostes dels adults, del tipus “Què m’estàs dient, has perdut el cervell?”
—De tota manera, segons el que has explicat, no és pas res de dolent, no? —Pregunta en Jofre.
—No, en absolut! Al contrari, ho visc com una experiència molt positiva. Sempre que m’han sortit les ales els problemes s’han apaivagat o han desaparegut. I no només m’afecta a mi, sinó també als qui m’envolten.
—Podries posar-nos algun exemple? —Demana l’Aura.
—Doncs… deixa’m pensar… Sí, farà cosa d’un mes. La meva mare em va sermonejar perquè, des del seu punt de vista, no llegeixo prou i les meves notes han baixat. Té la mania que hem de ser cultes, i que això només s’aconsegueix amb estudi i lectura. I és irònic, perquè a mi m’agrada molt llegir! En fi, me’n vaig anar a la meva habitació una mica trista i frustrada, pensant que a casa no reconeixien els meus esforços, i de cop, va passar.
—Què va passar? —Pregunten l’Aura i en Jofre, tots dos alhora i amb una expressió de curiositat no satisfeta.
—Doncs el que us deia! Recordo que l’habitació estava fosca, amb la llum apagada. De cop i volta, vaig notar un pessigolleig a les espatlles, mentre que l’espai s’omplia d’una llum de color lila tènue. A poc a poc, vaig sentir com els sentiments de tristesa i frustració anaven desapareixent, donant pas a una sensació de consol i a una pau interior que em van enfortir molt. Alhora, vaig notar que els meus peus deixaven de tocar el terra. M’estava elevant! Surava al mig de l’habitació com un globus inflat d’aire calent. La sensació de pau i serenor augmentaren. Ara podia sentir la preocupació sincera de la meva mare, i alhora, la gran confiança i il·lusió que havia dipositat en mi. Em vaig penedir de la reacció injusta que havia tingut davant d’ella, i del cop de porta que havia donat.
—I què més va passar? —Pregunta en Jofre.
—Doncs res, un cop em vaig refer de les meves ferides emocionals les ales començaren a desaparèixer, i jo vaig retornar amb molta suavitat a posar els peus al terra de la meva habitació, la qual va quedar impregnada d’una olor deliciosa de lavanda i roses marcides. L’aroma s’escampà per tota la casa, actuant com un bàlsam fet de tranquil·litat i tendresa. Els meus pares no sabien d’on provenia, però tampoc s’ho van preguntar. Suposo que en tenien prou amb el fet de poder gaudir dels seus efectes beneficiosos. I res més. Aquesta és la història, tant si us la voleu creure com si no.
En Jofre i l’Aura es queden en silenci, com si volguessin repassar en la seva ment tot el que la Nara els ha explicat. Aleshores, i abans que ningú pugui afegir res més al relat, la Berta apareix.
—Gent! Què feu aquí tan callats i immòbils? Sembleu els camaleons que tinc a casa!
—Berta! Passa i seu amb nosaltres! T’has perdut una història increïble de la Nara! —Diu l’Aura.
La Berta és la germana bessona d’en Jofre, però tot i la seva extraordinària semblança, són molt diferents quant a personalitat i gustos, excepte en una cosa: el seu afany per competir i demostrar a tothom qui dels dos és el millor. Un cop s’assabenta de la història de la Nara, té una reacció que ningú dels altres no s’espera.
—No veig què hi ha d’extraordinari en aquesta història. Això li sol passar a força gent. És clar que no ho volen explicar, per por que no els tanquin al psiquiàtric.
—Berta, però què dius? Mai no m’has explicat cap història com aquesta! —Afirma en Jofre.
—Bé, doncs perquè mai m’ho havies preguntat —Replica la Berta.
—A veure nois, no entrem ara en les típiques picabaralles entre germans. —Intervé l’Aura. —El més normal és que a tu Jofre no et passés pel cap fer aquest tipus de preguntes, no? Ningú va passejant amb algú altre i de cop s’atura per preguntar-li si mai ha vist persones amb ales de papallona, o qualsevol cosa semblant.
—És clar que no! —Respon la Nara. Però deixeu de discutir, si us plau, perquè vull que la Berta ens expliqui el perquè de la seva afirmació. Berta, has vist a algú altre que li passi res de semblant al que em succeeix a mi?
—Doncs … Més o menys. No és un fenomen tan estrany com us penseu. Sense anar més lluny, conec un noi que, quan es posa nerviós, comença a perdre el color fins que el veus en blanc i negre. És una passada! I si l’excitació augmenta, arriba a un punt que es torna transparent! Aleshores ja no el pots percebre en absolut.
—D’això se’n diu ser del tot invisible! —Afirma en Jofre, fent una riallada ben sonora. A mi em passa molt sovint, sobretot quan se m’apropa la meva germana.
—Va Jofre, no te’n fotis, que és molt bon tio —es queixa la Berta— I saps que això que dius no és cert.
—Doncs jo no en sabia res, d’aquest noi. Com es diu? Ve al nostre institut? El podem anar a veure? —Pregunta l’Aura, en el seu estil accelerat acostumat.
—Aura, no t’embalis tant! —Respon la Berta. —A veure … Es diu Carles, Carles Llopis, i no sé si el podem anar a veure. Com comprendreu, és molt reservat. I no, no ve al nostre insti, per sort seva.
—I, si no hi ve, de què el coneixes? —Pregunta la Nara.
